Ja era hora!!!, i dic ja era hora perquè servidor encara no s’havia estrenat a la catedral de la tàpia catalana, bé no del tot, havia fet un intent “cobarde” al Díedre Gris amb un fiasco i correctiu descomunals.
Doncs sí, estem a dissabte al matí i el despertador sona aviat (6:15), avui anem a montrebei!!, hi ha quelcom diferent que es palpa a dins, apart d’una mica més de son, que precisament t’he la fa perdre. Em quedat amb l’Oscar a les 6:30, així que sortim a les 6:45 (sempre tenim un petit delay), a tres quarts de vuit al prat que ja ens esperen en Kletterer i el Ramon, esmorzem, preparatius, tens la ressenya? ... material. L' Oscar com sempre diu que portem massa trastes, je je. Comença el pateo, el Ramon ja havia estat a peu de via i diu que a mesura que va veien coses les va recordant, l'aventura es palpa des del primer moment, arrivar a peu de via ja no és moc de pavuuu!.
El "preuat" sol de peu de via.
Comencen el Kletterer i Ramon, comento que Cote em va dir que el primer i el segon llarg s'empalmen sense problema, així que el Ramon es salta la reunió. Sorpresa! hostia! que passa? el Ramon que és tope clàssic té corda de 55 el problema és que ho descobrim a mig segon llarg, així que es xupen un ensamblillo per allò que en diuen començar bé el dia.
En Kletterer entrant a la segona reunió després de l'ensamblillo
Nosaltres com que ells ja estan a la R2 doncs venga Oscar començo jo i al ataque!!!, a partir d'aquí acoso i derribo a la cordada de davant, o com diu el Ramon: "Això és com un bar de menús encara no t'acaves el postre i ja et foten fora de les reunions els següents" coses del "family climbing" ; i és que val a dir que teniem un petit avantage en llegir la via, o no! perquè alguna altra R si que es van "menjar", ejem ejem. Pel que fa a nosaltres ens menjem expressament la tercer i empalmo el 3er i 4.
La via serpenteja que serpentejaràs, per no perdre’t pensa dues coses roca bona i terreny “fàcil” al final entres en un mega díedre, i allà si que si et pers, nano dedicat al bloc; primer vas per un diedrillu a l’esquerra i després flanque i cap al de la dreta. El premi al millor llarg és pel penúltim llarg : aeri, amb pati , llarg, sostingut i de moviments no sempre evidents i obligats, senzillament ho té tot.
L'Oscar serpentejant al 5 llarg
Pel que fa a les sensacions de novato montrebeiano he de dir:
Per començar, si quan vas cap a la via la paret no sembla tant alta, desenganyat és una “il·lusió òptica” la paret és llarga de cullons. Per no parlar de lo tiesa que és.
Segon quan comences la via estàs “acongojado”, ja que com sempre t’has de situar una mica i tal, però “xavá esto e montrebei!” per tant, més. Després a mitja via estàs de fabula, que si pim que si pam, vas fent. I per acabar cap el final, estàs fins el gorro, per no dir una altra cosa, però “ya puestos en el fregao” doncs s’ha de rematar i encara sort que la via ens guardava el penúltim llarg que ja he nombrat.
Pel que fa al grau “no te fies ni de tu sombra” els quarts són traïdors els cinquens apreten, aquí no hi ha treva, bé sí, algun rostollaco que es queixava en Kletterer, però per sort tampoc no abunden sinó no tindria gràcia. Si és que ja ho diu l’Oscar aquí tots els llargs són iguals ni quartos ni qintillus ni que portin el més ni que no el portin.
L'Oscar en un quartillu montrebeiano
Doncs si pregunten; com ha anat? només falta veure la cara que faig en aquesta foto, i es que encara no sabia el pateo que hi havia tot i que el fas amb un gustarro, el gustarro de saber que la feina ja esta feta.
Per acabar no m’agradaria marxar sense fer una reflexió del que per mi ha significat la primera via acabada a montrebei. Jo sempre aquest lloc l’havia tingut molt mitificat, de fet ara veig que tampoc no n’hi ha per tant, però sense flipar-se que aquesta és de les fàcils!.
Així com que des de la meva modesta opinió i gran il·lusió per fer-hi més vies, puc assegurar que és un lloc on per mi l’escalada esdevé escalada de debò, amb la seva màxima intensitat, i que dins un escalador hi ha un abans i un després quan fa la primera via en aquest indret. I em veig amb el deure de donar les gràcies a les generacions passades per haver fet una tasca, que imagino no sempre fàcil, per preservar en aquesta paret l’estil d’aventura i compromís perdut en molts llocs.
